ACTUALITAT, ESCOLA

XXI Certamen Literari Jocs Florals Escola GEM: In Memoriam Dani Camps

El divendres 10 de Maig a l’escola GEM els cursos 1r, 2n, 3r i 4t van fer el XXI certamen literari dels Jocs florals en memòria Dani Camps, un professor molt estimat per l’escola.

Aquest any les professores de català van decidir escollir les quatre millors redaccions i fer cinc nominacions, 1r i 2n junts i 3r i 4t per altra banda.

Els jocs florals eren uns premis de l’època medieval que durant la decadència es van perdre. Però al segle XVIII un grup d’intel·lectuals van començar a freqüentar la biblioteca i van començar a conèixer el passat de la literatura, restaurant els jocs florals fent tornar el valor a la llengua.

Cada any s’escull un autor per presentar-lo i en aquesta edició ha estat Joan Brossa, poeta de carrer.

Aquestes han estat les 8 redaccions guanyadores de secundària:

1er i 2n d’ESO

JANA MIRTSCHINK (Un Mercat de Records)

Les campanes de la Parròquia de Sant Simó i Sant Pau acaben de tocar dos quarts de vuit del matí. És el primer dissabte de mes, hi ha mercat a la plaça. M’he deixat endur per la son i m’he quedat al llit, estirada, mirant cap amunt i pensant en les meves coses. Quan he sentit les campanes tocant tres quarts de vuit, he decidit aixecar-me. M’he vestit amb les primeres peces de roba que he trobat a l’armari. Just quan acabo de posar els mitjons, el meu estómac ronca, d’una manera tan forta que, fins i tot, crec que he sentit l’eco topar contra les parets de casa, buides. Aquest soroll ha fet que em vinguin ganes de menjar xurros del ‘Pa i Lletres’, el cafè de la plaça. Aquesta plaça i aquest cafè són molt vells. Quan era petita, ja hi anava a jugar. Recordo que sempre baixava el tobogan, després pujava per les escales i tornava a fer el mateix fins a quedar-me sense alè. També va ser allà on vaig conèixer a dues de les meves millors amigues, l’Andrea i la Nayeli.

He sortit de casa tan ràpid com he pogut. He arribat a la placeta, he vist que el mercat era molt ple. He decidit fer un tomb i veure que hi ha de nou a les parades. He entrat al mercat, i he fet unes passes, veig una parada, molt colorida que m’ha cridat l’atenció. És plena de gent, quasi no m’hi puc apropar. He de fer-me lloc entre tota aquella gentada. Quan per fi he pogut atensar-me a la l’aparador he vist mil boles de neu fetes de cristall. Brillen tant que m’han encegat per un instant. Cadascuna de les boles de neu és diferent: les unes eren grans i les altres molt petites. En unes hi ha un ninot de neu a l’interior i a les altres una ballarina, vaja, que són productes únics. De sobte, m’ha vingut una imatge al cap, un mal record. Quan era petita, jo també en tenia una, d’aquestes boles. Era un record d’un viatge que vam fer amb els meus pares a Anglaterra. La figura de l’interior era el Big Ben. Quan érem a casa després del viatge volia posar-la en un prestatge de la meva habitació. Em vaig posar de puntetes per dipositar-la al prestatge, però la bola de neu va caure a terra i es va trencar. Vaig esclatar a crits i plors perquè m’agradava molt, tot i que també vaig plorar pel mal que em feien alguns dels vidres que se’m van clavar al peu. Des d’aleshores tinc una mica de mania a aquelles boles. M’espanto i reculo, m’adono que hi ha gent al meu darrere, tanmateix, no puc parar de recular. Un cop he topat amb diversos vianants, he trepitjat diferents sabates, m’he disculpat amb tothom, he mirat per darrer cop cap a les figuretes i he marxat de la parada cames ajudeu-me.

Aquest cop he trigat una mica més en trobar-me alguna cosa que em crides l’atenció. És una botiga aïllada de les altres, la decoració és molt fosca, i fa una mica d’ angúnia. En fi, he decidit apropar-mi per veure què és. Quan he arribat a davant he vist que era buida, no hi ha ningú tafanejant. He començat a xafardejar i a tocar els objectes del mostrador. Són perfums, de tots colors i diferent olor; uns de més forts i uns de més suaus; de maduixa, poma, plàtan, de piruleta, de frescor… fins i tot n’hi ha un que feia olor d’hospital. També n’hi ha un que em recorda a en Pometa, fa la mateixa olor. En Pometa és un peluix que tenia quan era petita. Me’l va regalar la meva àvia quan jo era un nadó. En Pometa és un peluix de color verd, és un nen amb una disfressa de granota. Sempre he jugat amb ell fins que la mare va dir que ja era prou gran per jugar a ninots i va regalar-lo a una veïna. Aquella olor em porta tan bons records, no me’n desfaria mai. He decidit comprar-la i així sempre tindré una part d’en Pometa. Un cop comprada la colònia, la panxa m’ha tornat a roncar i he anat tirant cap al ‘Pa i Lletres’.

He posat rumb al café, però m’he distret, un altre cop. He vist una jaqueta en una parada de roba. De color blanc i negre. Aquella jaqueta és idèntica a la que tenia quan era més petita. Me la van regalar pel meu vuitè aniversari. Era molt còmoda i suau, de fet més que per l’estampat m’agrada pel tacte perquè era com una carícia d’un ós panda. M’hagués tornat a comprar aquella jaqueta, però no hi ha la meva talla. He continuat remenant les peces de roba fins que m’he quedat parada. M’he enamorat. A l’altre costat del penjador hi ha una bufanda. És molt bonica, tota ella de coloraines. És com un arc de sant martí que s’enrosca pel teu coll i te’l manté calent. Mentre em miro l’objecte, me’n recordo que aquella bufanda s’assembla molt a un dibuix que vam fer tots els companys de classe junts per penjar a la paret quan feia 4t de Primària. El dibuix és semblant a l’estampat de la bufanda. L’he estat mirant una bona estona més, fins que ja no he pogut resistir-me de comprar-la.

Així que ja em veus amb una bossa de perfum a les mans i una bufanda irisada embolicada al coll, sortint del mercat, calenteta i perfumada. He arribat al cafè i he entrat. M’he assegut a la taula de sempre, la més propera al radiador. No m’he ni assegut que ja m’han atès. Aleshores he demanat els meus xurros amb xocolata desfeta. Han trigat una mica en arribar, ha valgut la pena. Quan els he tastat, l’aroma de la xocolata m’ha deixat mig atordida. He agafat el primer xurro i l’he sucat a la xocolata espessa, me l’he apropat a la boca i… NYAM! el xurro ha desaparegut, me l’he cruspit sencer, tot d’una revolada. Mai he provat una xocolata amb xurros tan bona. He començat el segon xurro després el tercer, el quart, la bufanda em feia nosa i me l’he tret, el cinquè, el sisè i així fins acabar-me la bossa sencera.
Ha estat un bon esmorzar, m’he quedat ben plena.
* * *

Ja és fosc i estic al llit, intentant adormir-me. Veig en Pometa al peu del llit, cobra vida i s’aixeca amb tanta embranzida que tomba una bola de cristall. La bola rodola per un tobogan tan irisat i llarg com la bufanda, una bufanda sense fi. Quan per fi la bola cau a terra, esclata en mil bocins i escampa l’aroma d’en Pometa per tota l’habitació. Aquella olor tendra i agradable m’embolcalla fent així que em senti càlida com si portés de nou aquell abric de la infància. Somric inconscientment, aquells records no m’abandonaran mai de la vida i m’adormo.

ANNA MONTSERRAT (El Valor de l’Amistat)

“En què creus?” M’ho preguntes cada cop que ens veiem. “Crec en el poder de l’amistat, en aquell que físicament no és gens valuós, però sentimentalment, sí. És afecte, comprensió, amor, protecció, sinceritat, …”Em repliques alguna cosa semblant a: “Però quin valor té si no val res físicament.” Acompanyat amb un gest confús. … D’acord, ara sí. Comencem!
Si malament no recordo, tenia 5 anys quan em vaig mudar a Tòquio, Japó. Vivia al districte de Shinjuku. Venia d’Anglaterra. Com que no sabia parlar l’idioma, em va costar bastant integrar-me, però, per sort, tenia en Jake i a la Sara, ells eren catalans nouvinguts i tampoc en sabien, de Japonès. El problema era que d’Anglès tampoc en sabien. “Perquè no en sabien, si n’haurien de saber. Tan fàcil com és, …”, em dius. Et replico una mica picada, però amb la veu dolça de sempre: “Tenien 5 anys, com volies que en sabessin? Eren catalans, vatua aquí”
“Però, … Com us comunicàveu?” Em preguntes altre cop quan ens expliquem històries. Et miro fastiguejada, però amb el tendresa ja que tens 5 anys. Contesto per enèsima vegada: “Cada gest, cada mirada eren força i sinceritat. Cada abraçada i carícia eren energia.

Al cap de 2 anys ja ens comunicàvem perfectament, parlant, tot i que seguíem utilitzant els gestos i les mirades, ja que ens hi havíem acostumat. Vam créixer junts, em vaig anar adonant que no era gens bona amb les relacions socials, és a dir, que els únics amics que tenia eren la Sara i en Jake. A l’edat de 13 anys més o menys, els vaig començar a notar cada cop més falsos: somriures forçats, abraçades incòmodes, m’evitaven, … Un dia els vaig sentir dient: “Ja no puc més, Jake, aquella idiota integral no ens deixa en pau”. Perfecte, comencem bé. La Sara dient-me idiota integral, el pitjor insult que coneix. “No és que vulgui fer-li mal, però… no aguanto més, no li puc mentir més! És infantil, cursi, mala amiga…”. No podia, ja no. De sobte vaig entrar corrent, plorant i cridant a ple pulmó: “IDIOTES! I PENSAR QUE JO EM PODRIA HAVER DEIXAT LA PELL PER VOSALTRES! NO US SUPORTO!” Quan estava a punt de marxar alguna cosa em va retenir agafant-me del braç, era la Sara. “Jackie, em sap molt greu…”, estava plorant. Faig fer un moviment brusc i vaig alliberar el meu braç. Vaig cridar amb les dents serrades: “No em tornis a dir Jackie ni gosis tornar a tocar… Mai. Més.” Em van clavar una mirada suplicant: “No ens deixis, si us plau” M’imploraven. “Massa tard”, vaig respondre amb la veu ronca. I vaig marxar donant un cop de porta. Seguia plorant. Sentia a en Jake i la Sara plorant com nens petits i dient: “Que hem fet?!, l’amistat més valuosa que teníem i l’hem perdut!”. Vaig plorar 5 minuts i vaig pensar: dues persones com ells, no es mereixen aquest plaer.

Amb el pas del temps ho vaig anar superant. Els companys i companyes que més m’esperava que vinguessin a ajudar no van venir… No era alegre, no, ja ho sé… Però tot i així no m’enfonsava en la misèria ni en la desesperació, cap dels 3 s’estava enfonsant en un mar de tempesta eterna. Això m’alegrava, sens dubte. Per molt mal que em m’haguessin fet, eren els meus amics, o ex-amics i no els podia odiar ni els volia mal. Per altra banda, els companys (majoritàriament nois) que menys esperava, van venir al moment just, aquell moment que semblava que el món estigués caient sobre meu, amb un: “Què tal si anem tots plegats a prendre un gelat a Can Suichi. Si vols, és clar. Anem?”. Acceptava molt de gust. Potser que no sigui tant dolenta amb les relacions socials com em feien veure en Jake i la Sara, pensava jo tot sovint.

Passats 2 mesos tenia nova vida, nous amics i algun pretendent. “Una amistat pot perdurar per sempre, sempre que t’estimin amb totes les teves esquerdes”, era el lema que teníem per jurar la nostra lleialtat als altres. Ara amb 19 anys tinc una cosina petita al Japó a qui ensenyar el significat d’estimar i la forma real de l’amistat. Si pregunten què se n’ha fet d’en Jake i la Sara … Són nòvios i viuen feliços, ja que tornem a ser amics. Se’n penedeixen moltíssim perquè tothom els va anar deixant de banda fins que van parlar amb mi. Ho sentien de debò i volien tornar a reprendre l’amistat que ens unia al punt d’inici…

Volien ser amics vertaders, d’aquells que t’acompanyen en el teu viatge, passi el que passi, vagis on vagis, estiguis com estiguis. Són aquells que coneixen els teus mals, el passat, els teus punts forts i amb qui pots comptar per a tot. Els que t’estimen i són coneixedors de la teva fortalesa i de les teves mancances. Aquells que t’accepten tal com ets, que estan sempre amb tu, amb qui estàs sempre unit, amb qui tens sempre un amic. No vaig quedar-me sola, tenia els amics de totes les etapes de la meva vida, fins i tot la d’Anglaterra. Més felicitat és l’única cosa que no puc desitjar.

JABER EL HMAIDI (La Decisió Final)

És la història del meu cosí Omar de tretze anys, i la seva germana petita, la Fàtima, de 8 anys, que vivien a Girona amb els seus pares. L’Omar em queia molt bé però no parlava gaire amb ell. Els seus pares mai s’havien portat bé entre ells.

Una tarda, la tieta de l’Omar va trucar a la meva mare, molt decebuda: els pares del meu cosí s’havien separat. Ràpidament, vaig trucar-lo, estava plorant i no sabia com seria la seva vida a partir d’aquell moment. El vaig animar a la meva manera i li vaig dir que ho sentia molt. Em va dir que ell i la seva germana havien d’escollir si anar a viure a Barcelona amb el seu pare o bé quedar-se a Girona amb la seva mare.

Van passar unes setmanes i va arribar el dia del judici on s’havia de decidir quina seria la custòdia dels germans. El jutge va entrar a la sala, i va començar preguntant als advocats quin era el motiu del divorci, seguidament va preguntar al meu cosí amb qui volia viure. L’Omar i la Fàtima van decidir que volien estar amb tots dos pares. Jo, personalment, hagués fet el mateix, em costaria molt no veure a un dels meus pares mai més. Per tant, el jutge, va concloure que la custòdia seria compartida, és a dir, una setmana amb cadascú.

Vaig parlar amb ell un temps després. L’Omar estava millor, la seva nova situació la trobava una mica estranya. Encara li feia mal que la seva família estigués separada. Però estava començant a entendre que si els seus pares ja no s’estimaven i sempre estaven barallant-se el millor era que no estiguessin junts. També pensava que eren situacions de la vida.

Ells, però, els seguiria estimant com sempre ho havia fet, perquè passi el que passi, sempre serien els seus pares.

LIN CHEN (Il·lumina Aquesta Fosca Nit)

Les agulles del rellotge passaven amb lentitud davant meu, feia l’últim repàs de l’examen de matemàtiques, mentre escoltava com alguns alumnes s’fanyaven a escriure les últimes respostes.
— Deixeu d’escriure, ja ha acabat el temps.—
Vaig deixar el control d’equacions sobre la taula del professor, i vaig sortir la primera.
— Mireu com se’n va!
Aquest rebuig em venia perseguint des de primer d’ESO, 3 condemnats anys! Des que un dia el meu pare va aparèixer a les portes de l’institut, borratxo i maleint la gent que passava per allà. Cridava el meu nom com si d’un boig es tractés. Recordo aquella situació com una ferida fresca i cada vegada que tocaven el tema, era com posar-li sal, m’estripava per dins.
Tot havia empitjorat des que se’n va anar ella…
Vaig córrer cap al lavabo, deixant aquella aula plena de burles.
La tercera a la dreta, era el meu lloc secret, era l’únic lloc que havia escoltat els meus plors i laments, allà plorava en soledat, ningú em molestava, i em prometia que aquesta vegada seria l’última vegada, però després de tres anys encara segueixo tancada en aquestes quatre parets, sola, fràgil i destrossada.
El timbre del centre que anunciava la fi de les classes d’aquell divendres, va sonar.
En aquell instant és quan vaig decidir esbandir les últimes llàgrimes que encara relliscaven pels meus ulls, mentre recordava cada moment en que els meus companys, si es podia considerar així, em feien patir i es mofaven del meu estat de debilitat.
I al final dels dies, em vaig rendir, si em deien això era per alguna raó, si tothom opinava el mateix, devia ser així, oi?
Seré com el meu pare, rondinaré entre els foscos carrers sense un destí fix, sense treball, sense família, sense un final ni un inici.
Potser amb el temps m’acostumaria als insults de cada dia, però no, era com una espina, una espina que anava directament cap al meu cor, i al final acabaria explotant com un globus, deixant-me sense vida.
Ja havia passat una setmana, tot estava igual. Jo, en canvi, estava encara més deprimida, ara no només els de la meva classe em feien el meu dia a dia impossible. Ara s’havien unit al “joc” els de batxillerat. Era insuportable. Amb ells començava tot el dolor físic, ja no era només psicològic. Això va ser la gota que va vessar el meu got d’aigua, que ja estava desbordat des de feia anys. Estava a la meva habitació, plovia a bots i barrals, queien un llamps increïbles, ja se n’havia anat la llum dues vegades, i es podria dir que el meu humor era igual que el temps.
En una de les mans, tenia un ganivet, que estava guardat sota clau dins del meu armari, però no sabia perquè ho tenia amagat ja que ningú passava per aquí.
Amb molt de cura, el vaig acostar al meu canell esquerre, i en un moviment ràpid, em vaig tallar. Un altre i un altre…
La sang corria pel meu braç amb rapidesa.
Seria aquest el desenllaç de la meva història de terror?
Podria llevar-me d’aquest malson?
O anar-me d’aquesta esgarrifosa realitat, que anomenava vida?
Un altre tall, i sens dubte em desagnaria, i això suposaria la fi, que no m’espantava.
Aquella idea de morir no era tan desagradable, a la cap i a la fi, tothom deixaria de respirar, tard o d’hora, i jo podia decidir acabar amb el meu sofriment d’una vegada.
I ho vaig fer.
O això pensava jo.
Però una estranya veu, un soroll, va interrompre els meus pensaments i el meu moviment.
Una llum radiant penetrava a través de la meva finestra.
Havia deixat de ploure, i havia sortit el sol. I un dels rajos ataronjats anava directament cap a aquell cirerer aïllat del pati.
El cirerer que ara havia florit de rosa.
El rosa preferit de la meva mar. Ella havia plantat l’arbre quan jo encara era petita.
I a l’horitzó es veia un paisatge massa bonic per a l’ull humà, l’arc de Sant Martí treia el cap, els núvols que en un inici eren negres i parlaven de tristesa, ara eren d’un blanc net i innocent. Al cel de trons i llamps, només es veia el color blau, rosa i vermell. El sol estava a punt de tocar l’horitzó, desapareixent per complet.

Era aquest l’àngel de la meva mare?
Que em deia que no devia deixar aquest món tan de sobte? Que no m’havia de reunir amb ella abans de temps?
Havia de lluitar i ser forta?
《Brilla, somia, somriu,
il·lumina aquesta fosca nit,
nosaltres brillem a la nostra manera,
nosaltres brillem de la forma en què som,
i potser no tothom pot apreciar-te.》
Aquesta és la meva història.
Quina és la teva?

3er i 4rt d’ESO

MATEU BERTRAN (Saint Stephen’s Green)

T’imagines estar vuit mesos sense veure el sol? Quan a finals d’abril, inexpert i poruc, va guaitar per sobre els núvols, vaig sortir de casa somrient com un babau, en màniga curta tot i el fred, i tremolant com una fulla vaig passar pel riu que havia gelat feia menys de tres mesos, de camí a l’estació de bus.

Irlanda té una llum extravagant. Sempre m’havia captivat Dublin; i tot i els núvols ferotges i les cares llargues dels vianants, té un encant amagat en els carrerons estrets i les llambordes desgastades pels segles, en les esglésies antigues i els pubs camuflats rere façanes victorianes. Durant tot l’hivern, l’amargor i l’art obstinat d’aquella ciutat m’havia erosionat. Aquell dia d’abril, però, la foscor inherent de Dublin es va volatilitzar amb els seus núvols. La urbs es va omplir d’una llum estrambòtica, plena de color i de sentiment. Vaig baixar del bus a O’Connell street, l’eix de les dues meitats del nucli urbà separades pel serè riu Liffey. Els dublinesos es pensaven que caminava sol, però estava fidelment acompanyat de la nostalgia. Vaig somriure mentre em plantejava que potser en el futur recordaria aquesta escena amb la mateixa dolcesa, un punt trista, que sentia en aquell moment.

Aleshores hi vaig arribar. El parc de Saint Stephen’s Green pot semblar simplement un altre espai verd enmig del país més verd d’Europa, però no és prudent deixar-se enganyar per la simplesa de la decoració o la mida del parc. El complexe havia estat un lloc de comandament de l’Exèrcit Republicà Irlandès durant l’alçament de pasqua de 1916. Joves somiadors havien mort en aquells jardins defensant la llibertat de la seva patria un segle enrere. Quantes vegades haurem caminat, sense saber-ho, per espais on innocents han vessat la seva sang?

Aquest havia estat des del primer dia el meu racó favorit de Dublin, i avui, amb llum renovada, resplandia com una aquarel·la exquisita.
Em vaig asseure al costat de l’estany, arrecerat de la massa de turistes per un roure immens, i allà, al cor de Irlanda, vaig obrir la llibreta negra.
Sempre li havia dit així, al meu quadern de poesia, un espai íntim d’expressió privada per a rimar els meus pensaments i idees amb els meus sentiments.

Les pàgines engroguides de la llibreta, plenes de gargots, s’esperaven pacientment. De l’indret més profund del meu ésser, la pedra roent que era el record de casa em suggeria novament un poema de nostàlgia.

Aleshores vaig començar a escriure.

ALBA CORTÉS (L’ànima Acompanyada)

Un dels nostres ens necessita. El senyor de cabells blancs que cada dia surt a llegir i reflexionar a l’era està a punt d’anar-se’n. El que ens deixa una part de la fruita per nosaltres, el que camina silenciosament per no espantar-nos, el que ens respecta. Crec que tots estem d’acord en que l’hem d’acompanyar fins allà on vagi. ​Així és com les orenetes van començar la reunió al gran oure.
Mentrestant, dins la caseta, es reunien els familiars al voltant de l’avi Lluís, que descansava al seu llit conscient de que vivia les seves últimes hores. Una de les filles va sortir a fora i va quedar bocabadada en veure un enorme estol d’ocells sobrevolant el jardí a pocs metres del terra.

Mireu, ja surten, esperem que no vulguin espantar-nos, nosaltres només el volem acompanyar a la seva nova vida.

Però els fills i nets ho van entendre de seguida, un d’ells li va xiuxiuejar al Lluís: “deixa’t anar, no et preocupis per nosaltres, els teus estimats ocells han vingut a buscar-te”. Minuts després l’avi Lluís va fer el seu últim sospir.

Companys, ja veig la seva llum, acomiadeu-vos de l’home que ens ha estimat rebent la seva ànima pura. Ens l’endurem ben amunt, però abans, el portarem per tota la finca perquè digui l’últim adéu a la natura.

La família de sobte, va veure com tots els ocells començaven a ascendir en espiral cap al cel. En aquell precís moments, dues de les germanes van sortir de la caseta i van enunciar que l’avi havia mort. Poc a poc, cada persona de la familia es va anar acomiadant. Una cunyada va agafar tots els nebots i els va portar cap a l’habitació d’ell, es van agafar de les mans i van cantar una cançó d’esperança i comiat. Seguidament, cada nen va dipositar una cosa que a l’avi li agradaria. El més petit li dona una boleta de xiprer.
L’endemà, els sis germans i la mare, l’àvia Lourdes, es van reunir per dinar tots junts. Va ser una trobada amb moltes emocions noves. Van estar parlant de quines flors posarien a l’enterrament. Finalment, es van decidir per 12 roses vermelles, una per cada net. De sobte, un del germans, el Xavier, va dir: “millor que siguin 13”. Tindrem un nou cosí.

CARLOTA PLO (Les Últimes Darreres Frases)

Al 2013 em van diagnosticar leucèmia. Cap de les persones que em feien costat s’esperaven aquella notícia, va ser anant a fer una revisió i des d’aquell dia la meva vida ha fet un gir de 180º. Al principi em vaig sentir molt afectat i veure la gent estimada tan commoguda em trencava l’ànima.
Estava estudiant segon de batxillerat, anava ben encaminat, i tot va haver de canviar.
Vaig començar un tractament força dur, per molt que el pronòstic no fos gaire bo, llençar la tovallola no era una opció.
Aquell dia, a l’hospital, va ser quan et vaig conèixer. Des del primer moment vaig saber que allò era l’inici d’alguna cosa molt especial. Tu ja portaves unes setmanes seguint el tractament i vas ser tot un referent, m’ajudaves, em feies entrar en raó, m’entenies com ningú. Vam compartir riures, plors, alegria, tristesa, inclús amor.
Mai havia estimat tant a algú, em sentia realment afortunat per tenir el recolzament d’algú tan excepcional.
En qüestió de dies et vas convertir en el meu pilar fonamental, vaig comprendre que si un queia, cauríem els dos, i que si ens en salvàvem, ho faríem junts. He sentit dir que això només és un tema psicològic, i que la gent que es cura d’una malaltia com aquesta és perquè té la sort a favor, però estava tan segur de la intensitat que tenia la nostra força, que sabia que aquell dit es compliria.
En tres setmanes, va succeir el primer petó, i en cinc, el primer final.
Mai podré oblidar aquell moment explosiu, sensacional, màgic. Estàvem els dos al terrat de l’hospital, era l’únic lloc on ens sentíem segurs però a l’hora lliures. Entre riure i riure, va passar. El nostre primer petó, aquell que quedarà emmarcat per sempre a la nostre memòria. Com a totes les històries, havia d’esdevenir un final. El que no m’esperava era que arribés tan aviat.
No vaig deixar d’estrènyer la teva mà ni un sol segon, però vaig entendre que era el teu moment, havies de marxar, i no em preocupa, perquè sé que tard o d’hora ens tornarem a veure.
Recordaré sempre les dues últimes frases que em vas dir. La primera diu: sigues fort, passa pàgina, supera-ho, fes-ho per mi.
I la segona; estic boig per tu.
I per això Bruno, ara mateix estic aquí, a un bar, amb un micròfon a la mà i una guitarra fent d’escut, parlant de tu a una pila de desconeguts que em miren amb cares d’admiració i de tristesa, alguns se’ls hi salten les llàgrimes, d’altres no.
Per tu, per mi, per com podria haver sigut tot junts. Cantaré aquesta cançó des del meu cor, des d’aquell racó que et pertany, i desitjaré amb totes les meves forces que t’arribi i la sentis des d’allà on siguis.

Sé molt bé que des d’aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflectida la teva llum, me la beuré

(El relat està escrit a partir de la cançó “Boig per tu” de Sau.)

BERNAT MARÍN (Por)

Havia passat una nit tranquila amb els meus amics. Tot i així, sabíem perfectament que cada any arriba el dia en que acaba el llarg descans de tres mesos i comencen els dies de tortura. Els maleïts dies de tortura. Aquests dies ja estaven aquí. Havien estat esperant silenciosament i, quan per fi ens havíem pogut relaxar i oblidar del pervers monstre que encara ens tenia presoners, van aparèixer ferotgement per recordar-nos la crua realitat: res dura per sempre.

Aquell matí es respirava un ambient de tensió per casa. Podia observar com els meus companys estaven atemorits, i la veritat és que tenien raons de sobres com per estar-ho. Jo no n’era una excepció.

De sobte, la casa va començar a tremolar a un ritme constant de forma incessada durant deu minuts. Quan van acabar les batzegades, va tornar la serenor, però aquest cop s’escoltaven vàries veus blanques de fons. Efectivament, res havia canviat. Es repetien els mateixos patrons que els anys anteriors.

Seguidament, es va escoltar un crit d’una dona adulta i la xerrameca es va veure interrompuda en sec. Aquesta va procedir a emetre un llarg discurs que mai vaig arribar a entendre, ja que les parets de la casa evitaven qualsevol opció de poder apreciar el contingut del missatge. Un cop acabat el monòleg, es van reprendre les converses dels infants.

Finalment, va arribar el moment de la veritat. La casa tornava a trontollar, i aquest cop tenia la sensació que estava ascendint. Un cop brusc va frenar el terratrèmol. Poc a poc, la porta de la nostra llar es va anar obrint, mentre el soroll de les veus dels nens i nenes augmentava. En aquell precís instant, tots vam sentir el vertader terror recorrent els nostres cossos. Teníem molta por. Molta. Por a ser maltractats per l’Amo. Por a separar-nos dels nostres companys. Por a la mort.

El primer escollit vaig ser jo. Vaig notar com les enormes mans de l’Amo es feien lloc per agafar-me apartant als companys que intentaven protegir-me sense separar-se de mi. Malgrat els esforços del meus socis per evitar el meu abandonament, la força de l’Amo era superior a tots nosaltres. Vaig sortir volant, observant la tristesa reflexada als rostres dels qui havien sigut com una família per mi, que veien que potser no em tornarien a veure mai més, com ja havia passat amb incontables generacions anteriors de la meva família. Jo, però, no vaig tenir la suficient valentia per dir-lis que tot sortiria bé, cosa que mai em perdonaré.

El tirà de l’Amo, em va tenir agafat fortament pels seus dits gros, índex i cor durant gairebé una hora, restregant el meu cap contra una superfície blanca on anava deixant el rastre de la meva negra sang, que rajava descontroladament de la meva testa.

Després d’aquesta llarga tortura, vaig poder veure com la dona adulta marxava de la gegantina habitació on estava, però això no va fer més que generar un caos bestial. L’Amo i els altres joves de la sala es van aixecar i es van posar a cridar com uns salvatges. Vaig observar com el meu propietari s’esbatussava amb un altre nen. Després de sortir perdedor de forma parcial de la batalla, es va dirigir amb fúria cap a mi. Un altre cop vaig sentir el vertader terror fluint pel meu cos. Em va agafar fortament i em va llançar cap al seu enemic amb una ira que mai abans havia vist. No em va donar temps a pensar en què em podia passar, ja que en menys d’un segon vaig impactar al cap del meu objectiu i vaig sortir rebotat. Vaig anar a parar a un lloc molt estret sota una gran estructura de fusta que contenia un gran quantitat de llibres, on seria oblidat per sempre. Un lloc on el meu cadàver hi residiria esperant que algú es donés compte que estava allà, sol i abandonat.

Després d’aquell moment ja només recordo com, moribund, anava perdent facultats mentre intentava no plorar. Intentava descansar. Intentava que jo, un trist bolígraf en un món dominat per humans, pogués, per fi, morir en pau, sense haver de tenir por mai més.

Comentaris tancats.